Els "todòlegs" no ho saben tot

Les tertúlies periodístiques, siguin de ràdio o televisió, s’han acabat convertint en un aiguabarreig entre debats d’experts i converses informals pròpies de veïns d’escala. La proliferació de les mateixes, d’altra banda, com a símbol de la pluralitat i de la proximitat del mitjà cap a l’audiència, han portat a la discussió entre els especialistes en comunicació sobre la idoneïtat de la fórmula actual, que és la participació majoritària de periodistes especialitzats que dominen -o figuren dominar- a bastament tots els temes que apareixen diàriament a la palestra dels mitjans.

Aquests professionals polivalents, anomenats també todòlegs, i que ens sorprenen diàriament pels seus amplis coneixements en totes o gairebé totes les matèries, són la fórmula més còmode, alhora que controlable, per a les diferents tertúlies periodístiques dels mitjans de comunicació, ja que sovint són col·laboradors habituals, fet que representa un mínim esforç per part dels productors a l’hora de trobar les persones adients per a tractar les qüestions d’actualitat. Sí, d'acord, aquests tertulians solen ser periodistes amb unes trajectòries professionals i amb unes dots comunicatives i d’oratòria reconegudes, però no tot s'hi val.

Caldria plantejar-se, doncs, si realment s'està fent un bon servei a l’audiència, prioritzant aquests tertulians polivalents en contra d’experts en les determinades qüestions que es plantegen a diari resseguint l’actualitat immediata. A tall d’exemple, en casos recents com la grip A, l’empadronament de Vic o el magatzem nuclear d’Ascó, les tertúlies periodístiques han prescindit molt sovint dels coneixements tècnics d’especialistes en aquests temes tan controvertits i políticament incorrectes, perdent, per tant, la oportunitat de debatre i conversar amb informacions provinents de fonts directes sobre la taula. Aquesta situació provoca, en part, un cert engany sobre la ciutadania, ja que els periodistes especialitzats molt sovint cauen en els tòpics més difosos i això perjudica a una audiència generalment poc crítica i, per tant, poc habituada a fer l’exercici posterior de recerca de les fonts més especialitzades. Els todòlegs, malgrat les aparences, no ho saben tot.