Entrevista a Joan Rigol (El Punt, 4-01-2009)

Reprodueixo, pel seu interès, l'entrevista a Joan Rigol que va publicar El Punt el passat diumenge dia 4 de gener.

Joan Rigol i Roig.: «La política s'ha tornat endogàmica, s'ha de vertebrar un horitzó de país»

O.A. ETXEARTE

Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) desglossa avui el seu diagnòstic sobre la salut del país. Amb ulls crítics, l'expresident del Parlament i president d'Unió Democràtica entre el 1987 i el 2000, argumenta que Catalunya viu una crisi. I en coherència amb el seu perfil conciliador, recepta per superar-la el diàleg entre partits, la recuperació dels valors i la redirecció de l'acció política cap a un horitzó comú.

Rigol creu que la política catalana viu «un canvi generacional molt fort» i està en crisi: es dóna prioritat a la gestió de la quotidianitat i falta redefinir un bé comú capaç de tornar a engrescar els ciutadans. Per això argumenta que Catalunya s'ha de protegir, mentrestant, dels «adversaris»

-En plena negociació del finançament, l'Estatut al Tribunal Constitucional... Catalunya és en una cruïlla?
-«Més que en una cruïlla de circumstàncies, ens trobem en un canvi generacional molt fort. Ha desaparegut l'èpica de tota una generació de polítics configurats en l'època de la transició i que han canalitzat les esperances que la democràcia donava a Catalunya. Ara ens trobem la política de la quotidianitat: la gent es fixa més en l'eficiència administrativa dels serveis públics que no pas en l'horitzó del país. La política s'ha tornat endogàmica i sembla limitar-se a la lluita de partits. Abunden més els polítics que es fien de les enquestes que no pas els que són capaços d'interpretar el sentit profund de la gent. Caldrà veure si aquesta generació vertebra un horitzó que realment xucli els ciutadans a tenir una actitud més activa en el futur.»

-«Per això està perplex el país?
-«Sí, perquè la grandesa de la política és saber encapçalar les inquietuds de la societat. Quan no s'encerta a donar aquesta perspectiva es genera, dins de la societat, un cert escepticisme o corporativisme, i cadascú defensa només el seu propi espai i interessos.»

-Què pot aglutinar-los?
-«Catalunya s'aguanta sobretot per la seva qualitat humana. I s'han de prioritzar valors com ara la cultura, la convivència cívica, la serietat en l'educació; hem de saber que volem fer un país de convivència i civisme, i alhora, capaç de bategar amb tots els avenços tècnics de la nostra societat. Però tot això parteix d'un axioma molt clar: si no hi ha un bon nivell educatiu, el país no té futur, perquè en depèn la seva qualitat humana.»

-Per què s'han perdut aquests valors?
-«Forma part del sentit profund del que vol dir crisi. És a dir, un sotrac cap a una perspectiva positiva, fruit de la reflexió dels errors comesos, seguint la línia discursiva de Popper. Jo no sóc escèptic respecte al futur. Però em sembla que hem de veure i compartir els elements crítics de la situació actual. Cap partit en té la sortida. Només de la capacitat de diàleg entre ells, en pot sortir aquest horitzó. Mentrestant, hem de vigilar molt que els adversaris de Catalunya no se surtin amb la seva: que no banalitzin en el tractament amb Catalunya i vulguin diluir-nos perquè perdem la nostra personalitat col·lectiva.»

-Aquest diàleg s'hauria de materialitzar en un futur govern de concentració, per exemple?
-«No necessàriament, no parlo tant de conjuntura com d'actitud profunda. A Catalunya la garantia de futur no la donen les estructures, perquè el nostre reconeixement internacional és feble, depèn fonamentalment de la nostra pròpia voluntat. Ningú té el monopoli, tothom té la representativitat que el poble li ha donat, i a partir de la seva ha de reconèixer la representativitat de l'altre. I des del seu lloc ha de saber que hi ha uns valors transversals a què el poble s'agafa en moments de crisi. Tenir la lucidesa de formular-los conjuntament pot donar la sortida.»
-José Montilla també ha apel·lat a la recuperació dels valors tradicionals per fer front a la crisi, com feia Jordi Pujol...
-«És ben cert que a l'època del president Pujol, en què vaig col·laborar estretament, es veien una colla de valors dins de la quotidianitat, que agafaven continguts de contemporaneïtat. Amb tot, quan els polítics parlem de valors, tenim la tendència d'explicar-ho des de l'oratòria. Però els nostres valors no suraran si primer no donem l'exemple que ens els creiem en el món polític. Els hem d'explicar però, sobretot, practicar.»

-En aquest context, com veu la salut de CiU?
-«Bé. CiU és la força més votada a les eleccions catalanes, té una irradiació molt capil·lar al territori, aglutina un gran ventall que pensa de manera diferent i procedeix de realitats sociològiques diferents, i tot això és imprescindible per al futur del país. Sempre he pensat que a CiU se'ns ha votat perquè genera una complicitat que va més enllà d'una formació política que té límits en els seus plantejaments.»
-Tornem al finançament. Vostè va promoure una reunió d'expresidents de la Generalitat i el Parlament amb Montilla per donar-li suport. El govern ha estat ferm en la negociació?
-«El gest que vam fer va ser per dir que la causa que defensem és una qüestió de país i que té tot el nostre reconeixement institucional. Lògicament, aquest reconeixement obliga el president a ser exigent i que es compleixi l'Estatut. Al final, podrem valorar si ha estat així.»

-I l'actitud del govern espanyol és justa?
-«Espanya té un problema amb Catalunya: si els líders dels partits majoritaris no surten a defensar els drets de Catalunya en el conjunt de l'Estat espanyol, sempre aniran a remolc del sentiment d'anticatalanisme i de greuge injust que s'ha generat al conjunt d'Espanya. Això és una servitud, en aquests moments de negociació, que obliga a tenir un peu en les obligacions institucionals envers Catalunya i l'Estatut, i un altre a mirar que els altres no els puguin acusar de ser dèbils envers els catalans.»

-Si el TC retalla l'Estatut, com haurà de respondre el país?
-«Si el Constitucional es convertís en la mà llarga d'un Estat centralista voldria dir que les regles del joc constitucional tenen una interpretació en el fons esbiaixada políticament. Per tant, la reacció no pot ser només anímica, que explota i canalitza un moment d'insatisfacció, sinó una reflexió molt fonda per saber si cabem en les regles del joc actuals.»
-Apunta la independència com a via?
-«Amb això no m'avanço, perquè no es tracta de tenir una idea lúcida sinó de ser lúcid per interpretar el camí possible per tirar endavant.»